Jukola 2011 (II). Al país on “Suunnistus” és sinònim d’esport gran i mediàtic.

Per fi havia arribat el dia, l’hora i el lloc. El dijous 16 de juny a les 7h40 ens enlairàvem de l’aeroport del Prat en direcció Finlàndia. Només arribar a l’aeroport de Hèlsinki em topo amb la primera sorpresa del viatge, a la televisió d’un dels bars no hi tenien les notícies, ni videoclips de la Lady Gaga ni d’en Bruce Springsteen, ni tant sols l´última pel·lícula d’en Woody Allen. Tenien sintonitzat un canal on feien la retransmissió en directe d’una prova sprint d’orientació. Cap rebuda al país podia haver estat millor. A l’arribar a l’hotel vam engegar la televisió i mentre tothom s’acabava d’instal·lar vam seguir una estoneta la retransmissió de la cursa, al·lucinant força del què estàvem veient. A veure quan els d'Esport3 o Teledeporte segueixen l'exemple...

Imatges de la cursa des de la TV de l'hotel

Visita a Hèlsinki

Per aprofitar la tarda assolellada que feia, vam decidir anar estirar les cames fent una passejada turística pels carrers de la capital de Finlàndia. Hèlsinki és una ciutat amb diversos indrets amb parada obligatòria, com el passeig i el moll de la Pohjoisesplanadi, la plaça del Senat (Senaatintori), la catedral luterana (Tuomiokirkko) o la catedral ortodoxa (Uspenskin katedraali). Però les diverses transformacions urbanístiques l’havien deixat amb una trama urbana mallada i amb pocs edificis històrics conservats, que van ser substituïts per d’altres de més moderns. Tot i això val la pena fer-hi un tomb.

Helsinki. Tuomiokirkko

Arribada a la zona de competició

El divendres al matí ja vam dirigir-nos cap a la zona de competició situada prop de Ravijoki (Virolahti) i a tocar de la frontera russo-finlandesa. Només arribar ja vam poder contemplar les dimensions de l’esdeveniment, només l’extensió destinada a aparcament i a tendes, era increïblement gran. Vam localitzar la nostra, la 157, entre el mig miler de tendes militars instal·lades, vam deixar-hi les maletes i vam dirigir-nos cap a la recepció per anar a comprar els mapes d’entrenament. Abans d’anar entrenar no vam poder evitar fer un primer cop d’ull a les botigues que s’havien ubicat a la zona de competició, hi havia de tot des de roba esportiva i d’orientació, gelats, llaminadures, menjar... També vaig quedar sorprès pel gran desplegament mediàtic de la televisió finesa YLE, amb els seus camions i vehicles, les pantalles gegants per on es podien veure les primeres imatges de les càmeres instal·lades enmig de la cursa.

 

Arribant a la zona de competició i de les tendes. Fotos: Ingrid i Edu

Entrenaments

Els mapes d'entrenament es trobaven a una zona propera de la cursa. Eren uns terrenys completament diferents als que estem acostumats córrer: un terreny molt obert en termes generals i amb un sotabosc ple de molsa i ben tou, i amb un relleu suau però ple de pedres, afloraments rocosos i petits tallats. Alhora que també hi havia elements que provocaven que córrer fos una tasca difícil: la penetrabilitat dels verds 1 ja es feia amb certs problemes i en segons quins casos valia la pena fer un xic més de volta, hi havia petites zones d’aiguamolls que també reduïen la velocitat, i finalment, les parts del bosc talades a causa de la presència d'una gran quantitat de troncs que hi havia escampats o per la vegetació nova que ja havia crescut. Els dos entrenaments que vaig fer van ser servir per veure que calia estar molt a l’aguait i que córrer més del compte no era una bona idea, ja que quan ho feia de seguida perdia el contacte amb el mapa.

Zona de sortida amb l'espai destinat a aparcament i de tendes just abans d'iniciar-se el Jukola

De botigues

Aprofitant l’estona lliure entre entrenaments vam anar de compres. Dos grans edificis d’una granja que devien servir per emmagatzemar productes o maquinària agrícola, es van convertir en dues grans botigues de material esportiu i que sumant-los no m’estranyaria que tinguessin més superfície que algun Decathlon. Hi havia de tot: sabates, sabates amb claus, samarretes, malles, polaines, brúixoles, frontals, etc, etc, etc,... però en un primer moment el què va tenir més èxit van ser les equipacions de la selecció finesa, tant una samarreta de cursa com les jaquetes. Llàstima que vam arribar tard i de samarretes ja només n’hi havia una, i l’afortunat que se la va endur va ser en Joan, i la resta, ens vam haver de conformar amb la jaqueta (molt xula, per cert.). Llavors ja va venir la fal·lera per les sabates, aprofitant algunes bones ofertes que hi havia, n’hi va haver que van tornar amb més d’un parell de sabates al sarró, però no va ser el meu cas.

Un dels dos edificis destinats a botiga

Venla

Dissabte havia arribat l’hora de la veritat, la competició. Primer era el torn de les noies amb la disputa del Venla. Vora les 14h00 la sortida en massa de més de mil noies va ser impressionant i seguir la cursa a través de la pantalla gegant va ser molt entretingut, sobretot intentant veure-hi les representants catalanes, tant de la UE Vic-Catalunya com de la Selecció Catalana. Les vigatanes van fer un paper molt digne sobretot pel difícil repte d’haver de competir amb una embarassada i una lesionada al turmell. Però tot i així van superar més de 200 equips. I la selecció només se la pot felicitar pel seu resultat, una 79a posició de 1082 equips és de matrícula d’honor.

Pel què sembla algunes noies van tenir algun conflicte per marcar una de les fites, una imatge en la que hi sobren les paraules.

· Resultats UE Vic-Catalunya

· Vídeo resum del Venla

 Imatge d'una de les fites "200"

Jukola

Després de les emocions amb les noies, arribava l’hora dels nois, i els nervis estaven a flor de pell. La sortida va ser increïble! No s'acostuma a veure més de 1.500 orientadors sortint alhora dibuixant una constel·lació de llumetes amb els frontals. Van ser 15-30 segons difícils d’oblidar i un dels moments més emocionants del viatge.

· Vídeo de la sortida

De seguida vaig dirigir-me cap a la pantalla gegant per seguir una mica la cursa abans d’anar a dormir. Les imatges de la pantalla gegant eren impagables: Es veia una fita abraçada per la foscor i de cop, desenes de llums apareixien del mig del bosc, i a partir de llavors, un continu pas de llums que semblava no tenir fi. Vaig quedar embadalit i per ganes hagués acabat de mirar els relleus d’en Masoliver, en Joan i en Sales, però no podia ser, me n’havia d’anar a dormir per estar fresc pel meu relleu.

 Imatge de just el moment abans de la sortida i la gran espectació del públic.

Seguint la cursa a través de la pantalla gegant. / Retransmissió en directe de la TV finesa (YLE)

Tal i com havia quedat amb en Joan, em va despertar quan va arribar a la tenda després de córrer el seu relleu. Eren les 3h00 de la matinada!!! Crec que mai m’havia aixecat tant d’hora ni amb tantes ganes. A fora ja era ben clar, coses de la latitud on ens trobàvem. Em vaig preparar i agafar tot allò que em feia falta i me’n vaig anar ràpidament a la zona de sortida on m’havia d’esperar que arribés en Sales i que em donés el mapa. L’espera se’m va fer eterna i progressivament m’anava posant més i més nerviós. Vora les 4 de la matinada el sol treia el cap per l’horitzó i poc després veia en Sales travessar el pont de fusta de l’arribada a tota velocitat, després de fer una cursa boníssima. Em va donar el mapa alhora que em va dir “surt i passa-t’ho bé” i vaig començar a córrer llançat cap al triangle, jo i almenys 6 orientadors més. Era impressionant la quantitat de gent que hi havia buscant fites!.

Vaig sortir concentrat i poques vegades m’havia sentit tant bé dins d’un mapa. La inèrcia que vaig agafar al trenet em feia córrer a un ritme més elevat del que normalment porto, però això si, sense treure un ull del mapa, ja que en qualsevol moment aquell trenet podia desviar-se cap a una fita que jo no tenia. Vull destacar també la qualitat del mapa, penso que estava molt ben cartografiat i amb uns criteris homogenis per dibuixar cada element del terreny, per exemple, per quines pedres s’havien de dibuixar i quines no.

El primer error gros el vaig fer a la fita 3, on per anar-hi em vaig desviar cap a l’esquerra i vaig anar parar a una altra fita. Sortosament em vaig poder reubicar ràpid i fitar la que tocava. A la 4 vaig passar per primer cop per davant les càmeres, una sensació estranya al sentir-se observat pels mitjans de comunicació, tot i que sabia que si no passava a l’hora d’un de bo seria impossible sortir a la pantalla.

A partir d’aquí crec que vaig encadenar uns bons traçats i unes bones atacades a cada fita, però al mateix temps cada cop tenia més mal de panxa fet que no em deixava córrer tant com volia. De la 11 a la 12 dubto que fos més ràpid passar per la pista, tot i poder córrer més i no haver de pensar. Mentre que per acabar el meu relleu vaig fer un tram final força dolent, al passar-me la 13, desviar-me a la 15 o anant rebotant per l’última fita de cada circuit fins a trobar la meva (111>333>222). Un cop aquí ja podia arrencar a córrer per fer un bon esprint, vaig passar per sobre el pont de fusta (des de fora semblava més dret) i vaig entrar a la zona de més públic, veure tanta gent allà feia emocionar. Un cop fitada la meta amb l’emit (tot esperant que l’hagués col·locat bé a cada control) vaig sortir disparat cap a la zona de mapes per recollir el mapa 621 i que havia de donar a en Girabent. Vaig acabar molt satisfet de la meva cursa, malgrat els errors puntuals, ja que només vaig perdre 6 posicions respecte a quan en Sales m’havia passat el relleu.

Després de dutxar-me i menjar una mica, vam anar fins a l’arribada per seguir de ben a prop i animar els components que faltaven per arribar de la UE Vic-Catalunya i de la Selecció Catalana. Les grans curses d’en Girabent i de l’Oriol, recuperant prop de 120 posicions entre els dos, van permetre que en Vicenç pogués sortir, per pocs minuts, abans de la sortida en massa final. Un èxit!. Després de l’arribada d’en Vicenç després de fer gairebé una mitja marat-ó, segellàvem un excel·lent resultat al Jukola, sent 539ens de 1502 equips, i a més, sense que cap corredor hagués de sortir en massa. Destacar també l'actuació de la Selecció Catalana que van superar tots els anteriors resultats i es van enfilar fins la 148a posició final. Quins cracks!

 Zona de meta. / Membres de l'equip noruec Halden SK, guanyadors del Jukola 2011.

Una experiència única, immensa, plena d'emocions i que espero repetir alguna altra vegada. Només per veure tota la infraestructura que es munta per un esdeveniment d’orientació ja val la pena anar-hi. Tot és tant a l’engròs que les sensacions que es tenen en veure els vídeos no tenen res a veure amb les que es senten a la zona de competició, observant la sortida, veient cada corredor arribar, observant les imatges de la pantalla gegant,... per tot plegat, el Jukola és senzillament espectacular!.

 L'equip del Jukola de la UEVic-Catalunya

· Resultats UE Vic-Catalunya

· Fotos Jukola

· Retransmissió de la cursa sencera (YLE):

part 1

part 2

part 3